Només la mort m’ha dut al turó

Un cos entre tants donant fòsfor a l’aire

per bivacs de focs que es diuen fatuus

que no deixen cap cendra, no fan gens de calor

només la mort m’ha dut al turó. 

Era l’apotecari i tenia el poder

De casar elements i fer-los reaccionar

Tanmateix dels homes mai entenguí  

Perquè es combinaven a través de l’amor

Confiant a un joc l’alegria i el dolor.  

Mireu els somriures, mireu el color

Com ballen en la cara del qui busca l’amor

Però el mateix somriure el mateix color

On són en el rostre del qui ha trobat l’amor

On són en el rostre del qui ja ha trobat l’amor.

És curiós fotre el camp sense sofrir

Sense la mirada d’una dona per a recordar

Potser és diferent el vostre morir

que sortiu a l’amor que perdeu l’abril

Què hi ha diferent en el vostre morir.

Primavera no avisa, arriba segura

Com el fum penetra en tota fissura 

Té llavis de carn, cabells de blat

Quina por i quines ganes que t’agafi de la mà

Quina por i quines ganes que et dugui més enllà.

Mireu com l’hidrogen calla a la mar 

Mireu l’oxigen, vora seu adormit

només una llei que jo puc capir

Ha pogut casar-los sense fer-los petar

només una llei que jo puc capir.

Fou químic i no, no em volia casar. 

No sabia amb qui i qui hauria generat

He mort amb un experiment dissortat  

Tal i com els idiotes que moren per amor

I algú ens dirà que hi ha maneres millors.