Réflexions d’un precari_3

febrero 16, 2021 en distopia, distopico, escritor, Noticias

Carrers buits a les nou de la nit. Precintats, amb cintes grogues i negres amb símbols de radioactivitat, els parcs infantils. Pengen cartells de ES LLOGA a les persianes dels locals buits, abandonats, que mai més ningú llogarà.

Per Déu! Adeu al formigueig de les terrasses plenes de gom a gom, a les abraçades, als petons. Adeu-siau nostàlgia, melangia, vau representar el que érem. Ara, a les nostres mans, només codis, passwords, chats, mails, chips. Mai més cartes escrites de puny i lletra, o sopars multitudinaris, ni tan sols concerts intimistes.

Al crepuscle, els cossos dels instrumentistes ajeien aliens als motius que els varen constrènyer a morir. Això perquè a la posthumanitat no hi tenien cabuda. Ni ells ni els farsants, o els comediants, o els escriptors, o els actors, o els directors de teatre, o els poetes. Juntament amb els filòsofs van desaparèixer aquella matinada d’hivern. Només es va salvar el filòsof sheriff de sanitat.

Ningú els hi donà sepultura, només els hi van posar una moneda de coure a la boca, un míser cèntim, per representar llur importància a la Singularitat Tecnològica.

Van ser els gossos amb cos humà els encarregats d’aquesta missió. Abans eren persones com tots, encara que no varen morir, com els altres, a la guerra invisible. Doncs els alts mandataris de l’aniquilament total, anomenat també genocidi fonamental, mitjançant les televisions els hi varen encomanar denunciar tots aquells que volien fer-se els espavilats i no es rentaven les mans, o es saltaven normes com ara toc de queda, restriccions de llibertats, violacions de drets fonamentals, confinaments, (o loockdown que fa més cool).

“Només així, denunciant els infractors…” – els hi van dir els amos del poder al començament de la guerra invisible, “…podreu viure per l’eternitat”.

Quan la guerra invisible s’acabà finalment es varen transformar, havien aconseguit lliurar la seva missió i assolir així la redempció (o la pena) eterna.

Quan tot se’n va anar al caralho ells ja havien instituït la associació #mans, #mascareta, #distanciament, #confinamentvoluntari, #nosortismaimés.

Aquestes guàrdies enverinades utilitzaven les xarxes socials per demanar més restriccions, per denunciar a tothom, per menysprear o insultar qui la pensava d’una altra manera que no fos la propaganda centralitzada i globalitzada.

En un moment vaig sospitar que eren pagats per difondre-la, aquella propaganda. Finalment vaig entendre que no, només tenien en comú la mateixa psicosis.

Quan va passar el carronyer ells estaven ben tancats amb clau als seus domicilis i ja tenien escoltes de paper de wàter i llevat.

A part d’això, ara que tot se’n n’ha anat a la merda, ni tan sols els remordiments els fan despertar a les nits fosques.  Ara són gossos fidels als seus amos que els recompensen amb un plat de spaghettiscotti.

En fi. Les ciutats, com els pobles, els barris, les perifèries, pul·lulen de records esblanqueïts, maleïts com els amos de la nova rassa. Plenes les llars de pocs esclaus entre reixes platejades. Buits els carrers a les deu de la nit. Precintats, amb cintes grogues i negres amb símbols de radioactivitat, els parcs infantils.

Share the joy
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •