Réflexions d’un precari_1

febrero 16, 2021 en distopia, distopico, escritor, Noticias

Ja van cent anys del naixement d’un dels escriptors més controvertits: Charles Bukowski.

Per alguns considerat un escriptor sobrevalorat. Per a molts altres fins i tot un poeta.

Però no sóc aquí per parlar-vos de la seva biografia o per fer-vos un llistat dels seus llibres. Això amb una mica de sort es troba a internet avui, al 2020, al començament de la Singularitat Tecnològica.

Però imagineu-vos tornar cent anys enrere. Un segle passa volant, deia un vers d’alguna cançó de la que ara no recordo el títol. Anys cinquanta, quan Sheila Jordan enlluernava els USA, Charles Bukowski vagarejava com havia fet Jack Keourac. I escrivia. Novel·les, contes, poemes que ningú no volia publicar perquè parlaven de la realitat que es vivia al carrer, plena de veritats incòmodes. En acabat, llegiu algun llibre de Bukowski i em direu.

Les seves lectures són importants, com les de John Fante, per la seva ambientació, perquè descriuen un món antic, oblidat. Un món de carrers polsegosos, de borratxos de tota mena, de treballadors immigrats buscant feina en els camps de blat de moro a trenc d’alba, de telèfons en els bars, de cartes escrites a mà, d’esperança.

Un lloc lluny del nostre espai, frenètic, ple de tendències, on disposem de tota mena d’informació amb un click. On entre tanta distracció no hi ha lloc per a l’esperança i sí per al neguit.

La tecnologia ens durà lluny! Deien els acòlits de Kurzweil mentre cremaven humans que no volien posar-se el microxip. La Singularitat Tecnològica és el gran forat negre a on ha anat a parar la humanitat.

Bukowski havia mort feia poc quan vaig veure per primer cop un telèfon mòbil i em vaig sentir com aquells indígenes espantats, que varen filmar per primera vegada uns investigadors damunt d’un helicòpter. Eren els finals dels anys noranta, aleshores aquell trasto se’l podien permetre només els rics. Com avui.

– De veritat amb això pots escriure el que penses, enviar-lo a un altre que té el mateix telèfon, i aquell pot llegir-lo i contestar-te?

Li vaig preguntar amb cara d’indígena espantat.

– Sí, se’n diu SMS.

Quants neologismes s’han inventat des de llavors.

Web, internet, e-mail. Els altres afegiu-los vostès.

Pensant-lo millor, la mateixa cara se li deu haver quedat també a aquells senyors de finals del segle XVIII, que vagabundejaven al crepuscle encarregats d’encendre les espelmes dels fanals per enlluernar els carrers de les ciutats. Van perdre la seva feina, d’un dia per l’altre. Imagino els seus rostres quan els hi van dir que els acomiadarien per reemplaçar-los amb bombetes que feien llum per si soles i s’encenien només espitjant un botó.

Però l’home va sempre així, esperança per el futur encongidor i nostàlgia per el temps perdut.

Share the joy
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •