Només tu saps el món que portes a dins 
I no pots expressar-lo amb paraules afins   
I des de la matinada quan et veuen a la plaça
Tot el poble se’n fot de tu, el ximple que passa
I tampoc a la nit d’ells no t’oblidaves
Tanmateix en tu, ells, no hi pensaven.
Ja ho veus, tu també aniries a buscar
Paraules normals que tothom es pugui empassar
Per deixar bocabadats n’hi ha prou xerrant de matemàtica 
Jo vaig voler memoritzar l’enciclopèdia britànica 
I arribat a bandeig banyut i barba-roig 
Continuaren els vilatans cridant-me boig 
I sense saber a qui li devia la vida 
En un manicomi l’havia atapeïda 
Al cim d’aquest turó ara dormo a contracor
I, amb tot això, guardo bons records
En la penombra ara invento altres mots
Però enyoro la llum, la llum del sol.
Els meus ossos avui li regalen a la vida
Li regalen encara unes flors boniques 
Una vida que s’ha quedat en la veu de la gent 
Que ha perdut el boig i l’enyora somrient 
En la veu del qui parla fluix amb la mateixa ironia 
Una mort pietosa el va arrencar a la bogeria.