Només la mort m’ha dut al turó

Un cos entre tants donant fòsfor a l’aire

per bivacs de focs que es diuen fatuus

que no deixen cap cendra, no fan gens de calor

només la mort m’ha dut al turó. 

Era l’apotecari i tenia el poder

De casar elements i fer-los reaccionar

Tanmateix dels homes mai entenguí  

Perquè es combinaven a través de l’amor

Confiant a un joc l’alegria i el dolor.  

Mireu els somriures, mireu el color

Com ballen en la cara del qui busca l’amor

Però el mateix somriure el mateix color

On són en el rostre del qui ha trobat l’amor

On són en el rostre del qui ja ha trobat l’amor.

És curiós fotre el camp sense sofrir

Sense la mirada d’una dona per a recordar

Potser és diferent el vostre morir

que sortiu a l’amor que perdeu l’abril

Què hi ha diferent en el vostre morir.

Primavera no avisa, arriba segura

Com el fum penetra en tota fissura 

Té llavis de carn, cabells de blat

Quina por i quines ganes que t’agafi de la mà

Quina por i quines ganes que et dugui més enllà.

Mireu com l’hidrogen calla a la mar 

Mireu l’oxigen, vora seu adormit

només una llei que jo puc capir

Ha pogut casar-los sense fer-los petar

només una llei que jo puc capir.

Fou químic i no, no em volia casar. 

No sabia amb qui i qui hauria generat

He mort amb un experiment dissortat  

Tal i com els idiotes que moren per amor

I algú ens dirà que hi ha maneres millors. 

Quan era nen volia guarir els cirerers

Que vermells pels seus fruits, creia ferits.

La salut, pensava, els havia deixat

Amb les flors de neu que havien perdut.

Un somni va ser i va perdurar

Per això vaig decidir que volia ser doctor

I no per un Déu i ni com si fos un joc

Perquè els cirerers recuperessin les flors

Perquè els cirerers recuperessin les flors.

I quan finalment vaig esdevenir doctor

No vaig voler trair el nen per l’home

I van venir molts i es deien persones

Cirerers malalts a cada estació.

I els col·legues d’acord, els col·legues contents

veient en el meu cor massa ganes d’estimar

m’enviaren el millor de llurs clients

Amb la diagnosi clara i per tots era igual 

només morts de fam incapaços per pagar.

Aleshores vaig saber, m’obligaren a entendre

que fer de doctor només és un ofici

que la ciència no es pot regalar a tothom

si no vols patir el mateix mal

si no vols que et deixin morir de fam.

I la manera millor és deixar-te morir de fam

i els teus fills i la dona que es foten de tu 

Per això vaig produir en ampolles de vidre

i l’etiqueta posava “Elixir de la Joventut”

I el jutge federal amb el rostre d’un home

em va tancar a la presó sense un xic de compassió

Inútil al món i a les meves mans

Fitxat per sempre lladre i estafador 

Doctor professor lladre i estafador.

“Amb ells jo també vaig somiar  
I la meva ànima de sobte va volar”

Des de petit sotjava els altres nois jugar
Al ritme neci del meu cor malalt
I m’entraven ganes de sortir i provar
Què era allò que em faltava per córrer tibat
I em quedava amb les ganes i només pensava
Com s’ho fan per seguir respirant.
Ja de gran advertia el temps malgastat
Veient escorrent-se la vida de les mans 
I mai vaig poder beure el vi tot d'un glop
només amb xarrupets, poc a poc
I mai vaig poder beure el vi tot d'un glop
només amb petits xarrupets.
 
Malgrat això, un somni, l’he regalat
I encara es fa viu a cada estiu
Quan la vaig guiar o potser vaig ser guiat
acaronant-li els cabells amb les mans suades.
No vaig demanar res al seu esguard
No vaig escollir entre el silenci o la veu
quan el cor es va atordir i ara no, no recordo
Si fou massa trist o massa feliç 
 
I el cor va embogir i ara no, no recordo
De quin horitzó va desaparèixer la llum.
I amb l'espectacle tan dolç de l’herba
Amb intenses moixaines, besant el seu rostre
Les seves cames color mareperla, 
Van quedar així com una flor mai collida
Però la vaig besar, això sí que ho recordo
Amb el cor als llavis
I que la vaig besar d’això sí me’n recordo
I el meu cor, es va quedar als seus llavis.

“I l'ànima de sobte va volar.
Però amb ells no vull pas somiar 
No, no puc més, n’estic fart de somiar”

Mai més m’ajupí ni damunt d’una flor

mai m’avergonyí arrabassant l’amor

des del dia en què Hivern em va dir que Déu

no s’hagués ruboritzat robant-me el meu.

M’arrestaren una nit per la grolleria,

No tenien cap llei per castigar la blasfèmia

Caigué a les mans de dues guàrdies torbades

Que em varen esllomar a bastonades.

Perquè digué que Déu va enganyar al primer home

Destinant-lo a viure una vida d’imbècil

el va obligar a somiar al jardí encantat

i a ignorar que al món hi ha el bé i el mal.

Quan va veure que l’home allargava la mà

I afanava el misteri de la fruita prohibida 

Patint que mai més, no entengués pas a raons  

El va matar i tot seguit va inventar les estacions.

Em varen desfer a bastonades.

I si foren dues guàrdies a esmicolar-me la vida

és perquè la tenim aquí la fruita prohibida 

i no és Déu, més bé algú que se l’ha inventat

i ens obliga a somiar en un jardí encantat

ens obliga a somiar en un jardí encantat.

M’explicarà què vol dir fer un metre i mig
Ho diuen les mirades i els acudits de la gent
O la curiositat d’una jove irreverent
Que us apropa només perquè té un dubte impertinent
Vol saber si és cert allò que diuen sobre els nans
Que siguin proveïts de la virtut que no es pot citar 
Entre totes virtuts sens dubte la més vulgar.
 
Passaren anys, mesos, i fins i tot els minuts
Fou trist trobar-se adult, sense haver crescut 
La maldiença augmenta, la llengua tusta sense por
arriba a dir que un nan és un malparit i un gandul 
Perquè té el seu cor massa a prop de l’ullet del cul.
 
Va ser a les nits insomnes aguaitades amb el llum del rancor
que vaig preparar oposicions per a esdevenir procurador
I vaig agafar el camí que, des de les naus d’una catedral,
duia a la sagristia fins a l’estrada d’un tribunal: 
jutge finalment, àrbitre a terra del bé i del mal.
 
Aleshores la meva alçada no dispensava pas hilaritat
als qui agenollats davant meu em demanaven pietat
i entregar-los al botxí fou un goig només meu
Abans de prostrar-me en l’hora de l’adéu
Sense conèixer pas l’alçada de Déu.

Només tu saps el món que portes a dins 
I no pots expressar-lo amb paraules afins   
I des de la matinada quan et veuen a la plaça
Tot el poble se’n fot de tu, el ximple que passa
I tampoc a la nit d’ells no t’oblidaves
Tanmateix en tu, ells, no hi pensaven.
Ja ho veus, tu també aniries a buscar
Paraules normals que tothom es pugui empassar
Per deixar bocabadats n’hi ha prou xerrant de matemàtica 
Jo vaig voler memoritzar l’enciclopèdia britànica 
I arribat a bandeig banyut i barba-roig 
Continuaren els vilatans cridant-me boig 
I sense saber a qui li devia la vida 
En un manicomi l’havia atapeïda 
Al cim d’aquest turó ara dormo a contracor
I, amb tot això, guardo bons records
En la penombra ara invento altres mots
Però enyoro la llum, la llum del sol.
Els meus ossos avui li regalen a la vida
Li regalen encara unes flors boniques 
Una vida que s’ha quedat en la veu de la gent 
Que ha perdut el boig i l’enyora somrient 
En la veu del qui parla fluix amb la mateixa ironia 
Una mort pietosa el va arrencar a la bogeria. 

Cap a on va marxar l’Elmer que va morir d’una febrada 

On és l’Herman cremat en una mina?

On són en Bert i en Tom el primer mort en una batussa 

i l’altre va sortir finat de la presó.

I que va ser d’en Charley que va caure mentre treballava

i des del pont va volar a la calçada. 

Tots estan dormint al turó

Tots estan dormint al turó

On són l’Ella i la Kate ambdues mortes per error

una en un part vergonyós i l’altra per amor,

i la Maggie morta en un bordell per les moixaines d’un animal,

L’Edith consumada per un mal estrany.

I la Lizzie que perseguia la vida i un dia des d’Anglaterra,

La van retornar al seu pam de terra.

Totes estan dormint al turó

Totes estan dormint al turó

On paren els generals condecorats a les batalles

Que lluïen creus sangonoses al pit.

On són els fills de la guerra fugits per un ideal

Per una estafa o per un amor mal acabat.

Tornaren les seves restes envoltades en les banderes

lligades bé perquè semblessin senceres.

Tots estan dormint al turó

Tots estan dormint al turó

Que se’n va fer del violinista Jones sorprès amb els seus noranta anys

I que amb la vida encara hagués jugat.

Ell que va oferir la cara al vent la gola al vi i mai un pensament

ni en l’or, ni en l’amor, ni en el cel.

És aquí, tot xerrant de les xefles d’abans 

de les curses de cavalls com fa tants anys.
em sembla sentir-lo mentre diu al mercant de licor

“tu que el vens, que et compres que sigui millor?”